Avui, una setmana després… per fi he acabat els informes de final de trimestre, permeteu-me ara que em desfogue escrivint unes línies sobre aquesta narrativa fantàstica (de vegades de terror) que són les notes.
Avaluar és donar valor, però quan ho fem a qui estem valorant en realitat? A l’alumne, a la seva la família, als mestres, a la metodologia utilitzada per aprendre, a la metodologia d’avaluació, al sistema educatiu o potser a la societat en el seu conjunt? L’alumne creix inserit en una sèrie de contextos culturals, dinàmiques socials i sistemes relacionals que condicionen de forma múltiple el seu camí d’aprenentatge, per tant, tot i centrar l’avaluació en allò que l’alumne sap, en realitat això no pot observar-se de forma aïllada a tot aquest entramat dins el qual l’infant creix i aprèn.
Deixant de banda aquest fet, cal ser conscients que hi ha moltes formes d’avaluar i algunes, com quan parlem de l’avaluació formativa, l’autoavaluació o la documentació pedagògica, són eines molt útils perquè l’alumne prengui consciència del moment de l’aprenentatge on es troba i pugui així seguir avançant, a banda de ser també uns instruments indispensables perquè el docent tingui tota la informació necessària per ajustar les seves accions a les necessitats de cada aprenent. Ara bé, aquests tipus d’avaluació no tenen res a veure amb els exàmens i les notes i, de fet, aquests poden utilitzar-se perfectament sense acabar materialitzant-se en acabar cada trimestre amb els clàssics informes d’avaluació.
Però quin problema hi ha amb les notes? Doncs que a través de mecanismes com les notes, els criteris estandarditzats i els exàmens l’escola assigna categories d’èxit o fracàs a l’alumnat en base a uns hipotètics criteris objectius. Una objectivitat que quan parlem d’un fenomen tant complex com l’aprenentatge és poc més que un auto-engany o com a molt un miratge que ens serveix per quedar-nos amb la consciència un poc més tranquil·la. Les notes, al cap i a la fi, tenen conseqüències per a l’autoestima dels infants i en força casos poden acabar sent un fre per al desenvolupament i consolidació d’unes identitats sanes que els empoderin i els facin sentir capaços i competents.
Els clàssics de la pedagogia també han escrit molt sobre aquest tema, Freinet, mestre del segle XX que hauria de ser referent per a tot docent del segle XXI, pensava que «les notes són sempre un error. (…) La nota seria vàlida si fos objectiva i justa. Ho pot ser, parcialment almenys, quan es tracta d’adquisicions simples, de la tècnica de les quatre operacions per exemple. Però pel que fa al treball més complex en què la intel·ligència, la comprensió, i fins i tot les nocions de comportament s’han de tenir en compte, tota mesura sistemàtica és inadequada. (…) Es tracta, evidentment, de la matemàtica més falsa, de l’estadística més inhumana. (…) Com que es tracta de computar, i amb un mínim d’errors, hom s’até a allò que és mesurable. (…) Però la comprensió, les funcions d’intel·ligència, la creació, la invenció, el sentit artístic, científic, històric, no es poden computar. Per tant, són reduïts al mínim a l’escola, i suprimits de la competició».
I vosaltres què en penseu?